Glossa (17) El miracle de la llengua
La llengua té la funció de contribuir a la comunicació entre les persones però també serveix per cohesionar interessos comuns i mantenir pòsits culturals. Viu mentre s'utilitza i mort quan deixa de practicar-se o no és necessària. De llengües mortes la història manté un bon obituari i de moltes, com la rosa invocada per Bernat de Cluny i recordada per Eco, només en queda el nom.
Es pot ressuscitar una llengua? És possible recuperar una parla desapareguda durant dinou segles? Sembla una empresa només a l'abast d'un fet miraculós, però Palestina és terra de miracles i els israelites ho han fet possible: després de mil nou-cents anys d'haver abandonat l'hebreu ara és la llengua d'ús comú.
L'antiga Palestina fou un país solcat per múltiples llengües i dialectes, una realitat pròpia dels països d'arrel nòmada. Fou una terra on es parlaven diverses llengües del grup semític occidental, on l'arameu es convertí en llengua franca. “Parla'ns si et plau en arameu, que nosaltres també l'entenem”, digueren els hebreus a l'enviat assiri, quan l'imperi persa imposà l'autoritat. Abans els hebreus havien implantat la llengua quan conqueriren Canaan, encara que “la meitat dels seus fills parlaven una llengua estrangera i eren incapaços de parlar la llengua de Judà”.
Amb la denominació romana es perdé l'arameu, que sobreviuria com a llengua litúrgica en els ritus orientals, i l'hebreu, que només pervisqué en algunes paraules entre els sefardites i els asquenazites.
El nou Estat d'Israel (1948) havia entès que la llengua podia ser una excel·lent instrument de cohesió, quan es construí una comunitat amb gent provinent de segles de diàspora i s'exposaven a una nova Babel. Aquesta és una gran història i avui l'hebreu modern és la llengua oficial de l'Estat.