Glosses d'un pelegrinatge a Terra Santa

Glosses d'un pelegrinatge històric en el 150 aniversari de la Parròquia de Sant Josep de Badalona (per Jaume Oliveres)




Glossa (01) El viatge


Amigues i amics d'expedició: comencem el viatge. Tenim uns mesos al davant, però creiem que és bo per fer caliu i a la vegada reflexionar sobre algunes pistes que poden ajudar a la singladura. Així que, periòdicament, us enviarem una glossa viatgera. 

La fita és el viatge, una ruta singular a un racó de món únic i, a la vegada, per l'itinerari històric que, fa milers d'anys, va marcar la civilització occidental. Una experiència que ens convertirà en transeünts de la història. 

El viatge, qualsevol viatge, és una aventura. I la crònica dels temps és escrita pels grans viatgers, conqueridors i aventurers que han deixat testimoni. Odisseu (Ulisses) n'és el gran referent mitològic, a la recerca de l'Ítaca feliç. Marco Polo i Ibn Battuta escrigueren una realitat més propera. I no renunciarem a citar una dona del nostre temps, Amelia Earhart, viatgera d'una ruta inacabada. Grans viatges. 

Estem convocats a una experiència més propera: caminar per la terra que acomboia la nostra cultura i la nostra manera de ser. Un itinerari que tocarà, directa, la mateixa espiritualitat i el perquè de moltes coses. Allò que ens marca, practicants o no, la manera de ser i d'actuar. Un itinerari que és un pelegrinatge. 

Parlarem de l'antigor, potser farem referència a una crònica de sis mil anys, o d'abans, o de després. Comentarem anècdotes de la geografia i la història. Evocarem mites, ficcions i realitats ben tangibles. Dedicarem temps al personatge que un dia ens va tocar el cor. Seguirem guerres i pacificacions, construccions i destruccions, vileses i generositats humanes. I també un país modern que sobreviu i sorprèn. Sempre, tenint la Bíblia com a llibre de capçalera. 

Comencem la ruta, camí a la terra dels nostres pares. Que tinguem bon viatge.


Glossa (02) La Bíblia 

Parlant de Palestina sempre hem de recórrer a la Bíblia, un conjunt de llibres imprescindible. Molt més si entrem en la filosofia del pelegrinatge o si volem capbussar-nos en les arrels de la nostra cultura. Talment, no parlem d'un llibre sinó que fem referència a tota una biblioteca. La Bíblia és un conjunt de llibres, una biblioteca acumulada durant molts segles, amb diversos autors i amb la inspiració d'un poble que camina impulsat per l'Esperit. 

I, segur, la Bíblia és un llibre de viatges, de caminants que es desplacen d'un lloc a l'altre, sols o en grup, impulsats per estranyes raons o per necessitats materials, però sempre amb la consciència d'estar dirigits per una força sobrenatural: “La teva paraula és la llum dels meus passos, la claror que il·lumina el camí”. És la recerca de “la terra que regalima llet i mel”. 

Llibre de viatges, des de la sortida d'Adam i Eva del Paradís, fins al llarg camí d'Abraham o la gran marxa pel Sinaí, tota la Bíblia relata viatges, cercant noves terres o velles aspiracions. I, arribats els dies, “Jesús puja a Jerusalem”. Tot, fins que un gentil, Pau de Tars, estén la llavor per la Mediterrània i deixa la referència dels seus viatges. Tots aquests relats ens poden ajudar en el nostre viatge. 

El conjunt bíblic jueu i cristià té unes diferències remarcables. La Bíblia jueva, coneguda com Tanak, està formada per 39 llibres, dividits en els de la Torà (5), els Profetes (21) i els Escrits (13), tots ells de l'Antic Testament. La tradició catòlica i ortodoxa afegeix els Deuterocanònics (8) a l'Antic Testament i, encara, algunes comunitats hi sumen les versions gregues d'Ester i Daniel en el grup dels darrers. Els cristians ho completen amb els vint-i-set llibres del Nou Testament.




Glossa (03) Dia 3 Quisleu 


Quan arribem a l'Aeroport Ben-Gurion haurem d'actualitzar les agendes. El viatge s'haurà menjat una hora, fruit de la diferència de fus horari entre Catalunya i Palestina. Però, també, copsarem l'experiència d'un calendari diferent, propi de la immutable realitat del poble jueu. Arribarem a Tel Aviv el dia 3 Quisleu, ep!, i no és broma, de l'any 5780. Encara que molt occidentalitzats, els israelites segueixen amb la seva estructura inalterable.

El calendari jueu té uns antecedents en la formulació que en feien els beduïns de la península aràbiga i per això adquireix una estructura lunisolar, modificada per quadrar amb les festes senyalades per la Bíblia. La forma definitiva s'implantà a meitats del segle IV, segons proposta del Príncep del Sanedrí, Hil·lel II, i fou aprovada per totes les comunitats jueves, les petites disperses per Palestina i les moltes de la diàspora.

L'any es compon de dotze mesos de vint-i-nou o trenta dies, determinats pel cicle de la lluna, i els mesos s'inicien el dia de lluna nova. Els dies comencen a la posta del sol i a la sortida dels primers tres estels a l'horitzó (darrerament es consensuà fixar les 6 de la tarda com hora unificada tot l'any). La setmana la formen set dies, que no reben nom sinó que són numerats, a la manera de la creació descrita al Gènesi: “hi hagué un vespre i hi hagué un matí, i fou el primer dia”. La setmana acaba el sàbat, l'únic dia de la setmana que té nom propi, per què “Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora”. 

Per ajustar els mesos lunars al calendari solar els anys es quadren en cicles de dinou, de tal manera que periòdicament hi ha mesos amb un dia més i anys amb tretze mesos (embolisme) dins el cicle.




Glossa (04) L'any 5780 


Dotze són els mesos de l'any hebreu: Nissan (30 dies), Iar (29), Sivan (30), Tammuz (29), Av (30), Elul (29), Tixrí (30), Heixvan (29/30), Quisleu (29/30), Tevet 829), Xevat (30) i Adar (29). En un cicle de dinou hi ha set anys amb un mes embolismal, afegit després d'Adar i amb el nom d'Adar Bet o Ibur. Un encreuament de mesos dels cicles lunar i solar molt influenciat per l'exili babilònic, quan els mesopotamis eren grans coneixedors de l'astronomia. 

El calendari hebreu per a nosaltres té altres curiositats. Quan fem el nostre pelegrinatge viurem l'any 5780 (en escriure aquesta glossa, és l'any 5779). El càlcul jueu comença amb la suposada data de la creació del món que, segons la tradició rabínica, tingué lloc el primer dia del mes de Tixrí, equivalent al 7 de setembre del 3760 aec. 

“Quan Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll ni havia nascut l'herba”... “Llavors Déu va modelar l'home amb pols de la terra”... i a partir d'aleshores el poble jueu es sent hereu de la creació i interpreta el pas dels anys. 

L'any civil jueu comença al capvespre del primer dia de Tixrí, l'inici del nou any, la festa del Roix ha-Xanà, seguit de deu dies de reflexió i penediment, fins al Yom Kippur, Dia de l'Expiació, el gran dia penitencial del judaisme. 




L'any religiós comença al vespre entre el 14 i 15 del mes de Nissan, la Péssah, la Pasqua jueva, que “han de celebrar seguint les prescripcions i tot el seu ritual”, amb el gran sopar familiar i la lectura de l'Hagadà, el relat de la sortida del poble israelita de la terra d'Egipte. La Pasqua assenyala el canvi de l'esclavatge a la llibertat i esdevé el prototipus de tota acció revolucionària, evocada en un ritual antic i sempre igual a si mateix.


Glossa (05) El Llevant Mediterrani


El traç de les fronteres ha estat un exercici irregular, marcat pel llapis afilat dels poderosos. D'aquí provenen un munt d'indefinicions i de problemes entre diversos pobles. Al Pròxim Orient en tenim un gran exemple, quan el Llevant Mediterrani, regió bíblica per excel·lència, es converteix en un embolcall on s'entrelliguen els límits i la història.




En el trencaclosques del territori, els pobles de la Bíblia caminen per tres regions de límits difusos: Mesopotàmia, Palestina i Egipte, noms que a vegades es compliquen amb altres subnoms, deguts a la dinàmica dels assentaments i invasions de diferents procedències. El nostre viatge trepitjarà les terres del Llevant, que també en podríem dir Creixent Fèrtil o Palestina. L'Acord Sykes-Picot (1916) i la Conferència de San Remo (1920) configurà el que seria la posterior divisió política de Palestina, d'on naixeren els Estats de Jordània, Líban, Síria, Iraq i, finalment, Israel.

En l'antigor de la història, Palestina era una àmplia regió de pas entre les grans potències de Mesopotamia, Assíria i Egipte, una terra majoritàriament desèrtica i poc habitada, amb tribus beduïnes de vida nòmada que anaven d'un lloc a l'altre. “Llavors fins es podien comptar, eren pocs i forasters en el país, anaven de poble en poble, i de reialme en reialme”, escriuen les Cròniques.

La regió, situada entre la Mediterrània i la depressió del riu Jordà, fou habitada per diferents tribus de procedència diversa, que evolucionaren de nòmades a semisedentàries. Fou el temps de crear les primeres ciutats i fins estructures de pobles federats, països i regnes, en el que fou la revolució neolítica. Uns tres mil anys abans de l'era comuna el poble de Canaan s'estén per l'oest del Jordà, anant creant el mite de la Terra Promesa.


Glossa (06) Geografia variable

L'antiga terra de Canaan té una geografia singular, amb grans esplanades eixutes i desèrtiques però mantenint riques zones agrícoles. La varietat de relleus i temperatures enamora i a vegades corprèn. Perdudes les terres orientals i deixant de banda Transjordània, fins descomptat el país cristià del Líban, resta una franja allargada, situada entre la Mediterrània i el Jordà (Israel, Cisjordània i Gaza), amb un territori d'uns vint-i-set mil quilòmetres quadrats.

El conjunt està format per regions característiques que, a la vegada, descriuen els paisatges que segueixen els camins bíblics, tant de l'Antic com del Nou Testament. La mateixa geografia alimenta el xoc entre l'antic i el modern, propi d'un país amb una vella història molt visual i refet de nou en ple segle XX. Contemplar els paratges representa llegir un llibre obert en pàgines il·lustratives.




“Anem pel país i resseguim les fonts i els torrents”, exclama Acab als peus del Carmel. Israel el formen la rica plana litoral i el massís central galileu, la terra d'Elies. Al nord, el Golan, amb la neu del Mont Hermon i les aigües miraculoses del llac de Tiberíades. La rica vall d'Esdrelón, jardí protector de Samaria, i la fèrtil vall del Jordà. Judea, els camins recorreguts pels profetes i el destí final de Jesús de Natzaret. Jerusalem. 

Després, els dos grans deserts, que es troben a Beerxaba i que foren refugi d'essenis i eremites: el de Judà, fins la Mar Morta, amb la impressionant depressió, i el de Néguev, que ocupa la meitat del sòl d'Israel, entre el Sinaí i el Mar Roig.

Tot un univers en un complicat país amb un trist exemple de nova geografia: la Línia Verda que separa l'Estat creat el 1948 de Cisjordània i Gaza, una línia traçada amb un llapis verd sobre el mapa durant les negociacions posteriors a la Guerra dels Sis Dies (1967).

Glossa (07) El nòmada arameu

Es difícil seguir la crònica del segle XIX aec, quan la humanitat era a les beceroles d'interpretar la grafia i els nòmades recol·lectors feien les primeres experiències en la doma d'animals. Entre els rius Tigris i Eufrates neix la primera civilització i els arqueòlegs asseveren que “la història comença a Sumer”.




En la nebulosa del temps, un home inicia un llarg viatge. “Vés-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que t'indicaré”. Quasi no sap d'on surt (dos relats bíblics es contradiuen entre Ur i Faran), i ignora on va, quan Abram comença a caminar per la llera de l'Eufrates, cap al nord, fins a la terra d'Haran i després al llac de Galilea. Durant el viatge el petit grup assimila altres caminants i acaba configurant una tribu que es desplaça, amb tendes i bestiar, a la recerca de millors paratges.

El clan nòmada arriba a la terra de Canaan i, a l'alzinar de Morè, prop de Siquem, el líder del grup escolta la profecia: “Donaré aquest país a la teva descendència”. Entre Hebron i Beerxeba hi fa llargues estades i sota les alzines de Mambré rep l'anunci del naixement del primogènit. Encara, fa diversos viatges a la terra d'Egipte. I comença a ser conegut com “l'hebreu”, potser per què era nét d'Éber i descendent de Sem.

“Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham perquè et faré pare d'una multitud de pobles” i “Tu i els teus descendents, de generació en generació, heu de guardar la meva aliança”. Abraham esdevé el primer patriarca, quan la tribu renuncia als ídols i abraça el monoteisme, esbanca la terra promesa, acaba amb els sacrificis humans, anuncia una llarga nissaga i estableix el poble hebreu, que a partir d'aleshores caminarà a la recerca de Jahvè. L'aliança, significada per la circumcisió, serà per sempre.


Glossa (08) La llei del desert

L'època patriarcal (Abraham, Isaac, Jacob) explica la prehistòria de la religió jueva. Les tribus hebrees cercaven terres fèrtils on plantar blat i ordi i alimentar els ramats. El Delta del Nil era prometedor, així que va atraure un grup d'aquells caminants, “però els descendents d'Israel van ser fecunds, es van multiplicar i propagar, i arribaren a ser tan nombrosos que ompliren el país”. 

Els egipcis “temerosos d'un poble massa nombrós... van imposar càrregues per oprimir-los”. I el relat oral que manté una història antiga fa un salt fins a parlar que “els israelites gemegaven i cridaven des del fons del seu esclavatge, i el seu clam va pujar fins a Déu”. Aleshores apareix Moisès i inicia la seqüència novel·lada que coneixem prou bé, potser més associada a Charlton Heston que a la mateixa Bíblia.




“Moisès veié que la bardissa cremava però no es consumia”. Allà, a la muntanya d'Horeb, és el punt de partença d'una nova consciència de poble. És l'impuls decisiu que va posar en moviment la història de la religió: la sortida d'Egipte, el pas del mar Roig, el camí del Sinaí, la renúncia als falsos déus, la cohesió com a poble, l'arribada a la terra de Canaan. La mort del líder i la conquesta de Jericó. Sobretot, les Taules de la Llei, l'Arca de l'Aliança i la primera ordenació legislativa, amb la federació de tribus regides per Jutges.

“Jo sóc el qui sóc” i Déu segella amb els israelites l'estatus de poble escollit. L'Èxode és el relat d'una epopeia artificiosa que quedarà per sempre en la memòria del poble i serà transmesa de generació en generació. I arribant el 14 de nissan, en la primera lluna plena de primavera, els jueus celebren la Pasqua (Péssah), la commemoració que recorda el compromís que allibera el poble i el vincula a la història salvífica.


Glossa (09) El setè dia

“El setè dia Déu havia acabat la seva obra... i va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora”. El setè dia de la setmana és dia de festa, de pregària i de descans, a la vegada que l'únic dia de la setmana que té nom: sàbat; un dia de retrobament amb Déu, tal com diu el llibre de l'Èxode: “Recorda't de consagrar-me el repòs del dissabte. Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, però el dia setè és el dia del repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu”.


Quan el divendres es pon el sol i apareixen tres estrelles al cel comença el sàbat. Mentre la família és a fer les primeres pregàries a la sinagoga, la mestressa de casa para la millor taula possible i encén els dos ciris rituals. El menjador es converteix en el temple familiar, amb la taula com a centre simbòlic. El cap de família recita la primera pregària, per santificar la jornada, i beneeix la copa de vi. Segueixen les lectures, benediccions i càntics. Es beneeix el pa (khalà) i es reparteix en petits trossos i normalment es menja un estofat de xai (txólent) i altres menges i dolços. La darrera copa dóna per acabat l'àpat.

Segueix la jornada de descans, on està prohibit tot treball, les botigues estan tancades i no es pot fer el mínim esforç; no es pot encendre foc i hi ha 39 feines expressament prohibides. El sàbat és majoritàriament seguit, segons un ritu detallat a la Torà i lligat a la llei mosaica.

La tradició parla que la celebració del sàbat té l'antecedent en una antiga pràctica dels madianites i recorda que Moisès es casà amb la filla d'un sacerdot d'aquest poble. Però la revolució cristiana porta una nova reflexió; “El dissabte ha estat fet per a l'home i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte”.




Glossa (10) De les tribus a la història

Quan travessaren el Jordà, els hebreus ocuparen la terra i “deixà de caure el mannà i els israelites es van mantenir de les collites del país de Canaan”. Després de conquerir Jericó, les dotze tribus, dirigides per Jutges, s'estengueren pel nou país, on funcionaren de manera federada i unint-se quan l'enfrontament amb altres pobles ho feia necessari.

Les tribus no sempre s'entenien i els ancians van reclamar al profeta Samuel: “Dóna'ns un rei que ens governi, tal com tenen totes les altres nacions” i el Senyor li va inquirir: “Accedeix al que el poble et demana”. Apareix la monarquia i Israel entra a la història, quan passa de la tradició oral a la crònica escrita. David conquereix Jerusalem i la converteix en capital del regne. Salomó eleva el regnat al màxim exponent, quan construeix el Temple i enamora a totes les reines veïnes, com feu amb la de Saba, protagonista d'una sensual llegenda d'amor.

Amb cinc dinasties diferents, i amb èpoques de regnat absolut i altres de vassallatge, la monarquia desgrana una llarga història. Sorgeixen els profetes, paral·lels als governants i intèrprets de la paraula de Déu: “Vés a profetitzar al meu poble d'Israel”. 

Quan els assiris conqueriren el nord, els hebreus que hi residien són deportats a Nínive (721 aec), “el poble d'Israel serà deportat lluny de la seva pàtria”, i apareixen els samaritans i el misteri de les tribus perdudes, que tanta literatura ha originat. La derrota del sud comporta l'exili babilònic (586 aec) i obra l'època en què es reescriu la Bíblia i s'ordena a la manera actual, quedant determinades la Tanak (Bíblia hebrea escrita) i la Mixnà (tradició oral).

“Ja no ens queda cap profeta, i ningú de nosaltres no sap quant durarà”. Al llevant mediterrani desenes d'invasors, exèrcits sedejats de poder, imposaran una nova història.


Glossa (11) El Temple i la sinagoga



Sota la volta estelada, els pobles nòmades invocaven els déus. El poble hebreu féu un pas més, “un sol Déu, una sola terra”, i abraçà Jahvè i el monoteisme. Apareix l'altar com a lloc de celebracions, per fer ofrenes i sacrificis, o com a estructura commemorativa: “Aixecà un altar en aquell indret i va invocar-hi Déu com a Senyor”.

Les tribus es feren grans i s'inventaren les ciutats. S'establiren centres per les ofrenes, petites i senzilles edificacions, i les celebracions es feien a l'aire lliure. “Van construir l'altar del Déu d'Israel, per poder oferir-hi holocaustos tal com prescriu la Llei de Moisès”. El Tabernacle aixoplugava l'Arca de l'Aliança, que sorgeix en el relat de la conquesta de Jericó. Segons la tradició contenia les Taules del Sinaí, la vara d'Aaron i un bol de mannà. Una Arca perduda que ha generat moltes llegendes.

Els hebreus recordaven la magnificència dels temples de Mesopotàmia i Egipte i per això “Salomó va emprendre la construcció del Temple del Senyor” (950 aec), que inicià l'època del Primer Temple, un dels grans moments de la història israelita, amb el temple com a centre religiós. Destruït per Nabucodonosor (587 aec), a la tornada de l'exili babilònic Zorobabel va aixecar el Segon Temple (515 aec), al lloc on existí el primer. Era el símbol nacionalista i el sentiment d'independència. Fou arrasat definitivament per Tito l'any 70 ec.

Procedents de la diàspora d'Alexandria (segle III aec), les 'cases d'oració' es consolidaren com a llocs de trobada per la pregària, la formació i l'assemblea. Són les sinagogues. Allà els rabins orienten la vida del poble. “El dissabte van entrar a la sinagoga i s'assegueren. Acabada la lectura de la Llei, el cap de la sinagoga els digué: germans, si voleu adreçar una exhortació, podeu parlar”. La vida de la sinagoga reflexa la de la comunitat.


Glossa (12) Un home anomenat Jesús

Feia dos segles que els profetes no parlaven i les legions romanes imposaven la força de l'Imperi. Es parlava de la fi dels temps i pseudoprofetes predicaven la catàstrofe. Homes savis es retiraven al desert o a les coves de les muntanyes a fer penitència i a la riba del Jordà algú exclamà amb contundència: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”, batejant i fent bones les paraules d'Isaïes: “És la veu d'un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes”. 

En aquest context emergeix la figura de Jesús, un personatge profètic en terres de Galilea. Però “qui és aquest home?”. Nascut en una família d'artesans de llengua aramea, gent pietosa i senzilla, en un món rural, entre camperols i pescadors. Una societat humil, lluny del món poderós i il·lustrat dels saduceus. I a Tabghe, prop de Tiberíades, Jesús exposa el programa contingut al Sermó de la Muntanya, l'anunci de la Bona Nova. “Puja en una muntanya ben alta, tu que portes bones noves a Sió; alça ben forta la veu, tu que portes bones noves a Jerusalem”. 

Seguit per un grup de deixebles, Jesús predica per pobles i viles, trepitja el món rural i les ciutats mitjanes, crida a la conversió de costums i a un judaisme més autèntic. “Que en són de bells, per les muntanyes, els peus del missatger de bones noves, que anuncia la pau i la felicitat, que anuncia la salvació...” Finalment, arriba a Jerusalem “perquè es complís allò que anunciaren els profetes”. 



Els Evangelis donen raó del Jesús històric i del seu missatge redemptor. Alguns historiadors avalen la seva existència. El viatge a Palestina reviu la geografia d'una crònica excepcional i porta als espais des d'on s'intentà revivar el judaisme i es posaren les primeres pedres per estendre a tot el món un nou paradigma.


Glossa (13) L'altre llibre

La religió jueva, el cristianisme i l'islam formen les conegudes com religions del llibre: centrades en llibres revelats o inspirats per Déu, i per això sagrats i venerats com a tals. La Bíblia hebrea, el Nou Testament i l'Alcorà guien les comunitats de creients: “els pobles van pel camí que els assenyala el seu déu, però nosaltres seguim el camí que ens assenyala el Senyor”. Formen el bloc de les religions monoteistes. 




L'islam és fundacionalment la darrera (any 610 ec) i s'emparenta amb les altres dues des de l'antigor, tenint a Abraham com un dels seus patriarques i amb Ismael, el fill de l'esclava Agar, com a fundadors de la Kaba. Fou l'àngel del Senyor qui havia anunciat a Agar: “et donaré una descendència tan nombrosa que ningú no serà capaç de comptar-la”. I, encara, els mahometans consideren Moisès, David, Elies i Jesús com a profetes. 

A Terra Santa es troben les tres religions, compartint espais comuns i creences, tot i les friccions històriques, i moltes vegades violentes, que les relacionen. A Palestina les tres religions es troben àmpliament representades. 

L'àngel Gabriel, que apareix a l'Antic i el Nou Testament, segons la tradició islàmica fou qui dictà l'Alcorà a Mahoma i també fou qui una nit el va portar de La Meca a Jerusalem. Durant molts anys, els musulmans dirigien les pregàries de cara la ciutat, fins que ho van canviar per orientar-se a La Meca. Amb tot, els creients en Al·là tenen Jerusalem com una de les seves tres ciutats santes i la Cúpula de la Roca i la mesquita al-Aqsa com a referents. I pensen que el darrer ascens al cel es farà des de Jerusalem. 

Els drusos són àrabs escindits de l'islam que conserven petites comunitats a Palestina, on totalitzen uns 75.000 fidels, molt lligats a Síria i Líban, on hi ha grups més nombrosos.



Glossa (14) Tres vegades sis milions 

Els jueus, dispersos pel món, formen un únic poble i es diu que són divuit milions, repartits en tres grups de sis: sis milions resideixen a Eretz Israel, sis milions viuen a la Diàspora i sis milions foren victimitzats a l'Holocaust (Xoà). Un record col·lectiu, malgrat que “no veiem les nostres senyeres, ja no ens queda cap profeta, i ningú de nosaltres no sap quant durarà” 

Establerts al centre de la ruta entre Orient i Occident, Israel visqué èpoques d'inestabilitat, obligats a fugides a la recerca de seguretat o fins i tot de supervivència. Des de l'antigor es documenten comunitats jueves establertes pel Mediterrani, on seguiren funcionant com a poble conservant les creences i tradicions. A Etiòpia ('falaixes') i Iemen ('sabeus') es desenvolupen dues importants comunitats hebrees i a les terres a l'est de Palestina hi quedaren instal·lats grups dels exiliats a Nínive i Babilònia. “Junt els rius de Babilònia ens asseiem i ploràvem d'enyorança de Sió”. 

Després de la destrucció del Segon Temple i l'expulsió, la majoria de jueus marxaren cap a l'oest, fins a Sefarad, on es consolidà la branca sefardita, estesa per tota la Mediterrània. Al segle VIII, a l'est de l'estepa russa, el poble khàzar viu la darrera experiència d'estat jueu i d'allà sorgeix la branca asquenazita, que fins i tot mantindria el jiddisch com a llengua pròpia. 

A les darreries del segle XIX Leon Pinsker escriu: 'No necessitem una terra santa, sinó una terra pròpia, a la que aportarem el més sant que tenim: la idea de Déu i la Bíblia'. S'inicia l'Aliyyà (el retorn) “que aplega els dispersats d'Israel” I la terra promesa rep residents d'arreu del món i als supervivents de la Xoà. Diuen que només un 35% eren religiosos, però tots tenien consciència que formaven part del poble elegit.