Nadal del Senyor

Diumenge Quart d'Advent

Diumenge Tercer d'Advent

Segon Diumenge d'Advent

Primer Diumenge d'Advent

Donatius

Donatius per a la Parròquia

Transferència al compte:ES08 2100 0186 5302 0047 2210
Bizum al codi: 01080

Amb targeta: a l'entrada de l'església hi ha un faristol amb les indicacions

Donatius per a Càritas Parroquial

Transferència al compte: ES67 2100 0186 5902 0056 5720

Jesucrist, Rei de tot el Món

Diumenge XXXIII de Durant l'any

Diumenge XXXII de Durant l'any

Diumenge XXXI de Durant l'any

Diumenge XXX de Durant l'any

Diumenge XXIX de Durant l'any

Diumenge XXVIII de Durant l'any

Diumenge XXVII de Durant l'any

Diumenge XXVI de Durant l'any

 

Diumenge XXV de Durant l'any

Senyor, fes de mi un testimoni sant i irreprensible

 

Senyor, ensenyeu-nos a pregar

La setmana passada parlàvem de l’amistat amb el Senyor que hem de conrear cada dia. Avui continuem  amb aquest mateixa reflexió amb la pregària de petició. És la pregària del pobre que se sent necessitat i se sent en mans de Déu. Que depèn totalment de Déu i veu que tot són dons que Ell ens dona. És la pregària que hem de fer sempre. Però l’hem de fer amb un cor net i que busca que es facin els plans de Déu.

En la primera lectura tenim de nou a Abraham que prega pel destí de Sodoma i Gomorra que degut al seu pecat està abocada a la destrucció. Però Abraham prega a Déu per a que no passi això.  I ho fa  dirigint-se a Déu interpel·lant-lo per la sort dels justos que hi ha a la ciutat que serveixi per a salvar-la. Abraham prega humilment i demana el que sap que Déu vol: que és la salvació de tothom. Déu l’escolta i el respon afirmativament. La nostra pregària ha de ser sempre buscar el bé que és el voler de Déu. Fer-la amb la confiança que Déu ens escolta i duu a terme el seu pla amb la nostra interpel·lació creativa. Ens demana que treballem colze a colze amb Ell per a crear camins de vida i salvació.

La carta de Sant Pau, fa un pas mes, i ens fa veure com els que creuen en Crist participen de a seva passió i mort. Ell és el just que ha mort víctima dels pecats dels injustos. Nosaltres també participem dels sofriments i contrarietats d’aquesta vida que acabarà en la mort. Però els que estan en Crist, uneixen la seva vida a la de Crist, oferint-se i lliurant-se amb Ell. La pregària es converteix en oferiment per la salvació de tots, Així quan preguem pels altres, ens impliquem i ens donem en servei i amor pel seu bé. La pregària és activa. És estar amb el Senyor i lliurar-nos amb Ell, posant el cor i la vida al costat dels que pateixen i necessiten de la nostra ajuda. I alhora,  confiant que amb Ell participarem de la victòria final sobre el pecat que ens porta a la vida eterna.

Avui hem de fer nostra la pregària del deixebles: Senyor, ensenyeu-nos una pregària. Sabent, el Senyor, la dificultat que tenim en pregar per oferir-nos amb  Ell, ens ensenya la pregària més humil que respon a les nostres necessitats i al voler de Déu: el Parenostre. I ens recorda que l’hem de fer amb confiança, perquè Déu sempre respon i actua tenint en compte la nostra pregària. Déu ens dona l’Esperit Sant. Això vol dir que es dona Ell mateix per estar amb nosaltres i caminar junts.

Demanem a Déu saber pregar per un unir-nos a Ell i oferir-nos per dur a terme el seu pla de vida i amor per a tothom.

Buscar sempre l'amistat del Senyor

L’objectiu de la Paraula de Déu d’aquest diumenge el sintetitza una frase que diu Sant Pau als Colossencs: que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, estigui amb vosaltres. Aquest és l’objectiu i el sentit de la vida cristiana: estar amb el Senyor. Però al mateix temps s’ha de recordar que Ell no està del tot amb nosaltres. Sempre estem a la recerca i preparant-nos per la seva vinguda. Mai el posseirem. El Senyor es va revelant poc a poc i demana una tensió continuada d’estar en camí per anar amb Ell i trobar-lo.

L’experiència d’Abraham a Mambré, en la primera lectura, ens relata la disposició d’acollir el misteri de Déu. Deixar que Déu passi per nosaltres. Cal estar preparats. Aquest encontre no s’improvisa. Cal tenir un cor disponible i atent per poder-lo acollir. La pregària, les bones obres, les pràctiques religioses, no ho asseguren. Cal un cor humil i pobre que tingui la intenció sincera d’escoltar i acollir Déu en la seva vida. Abraham comparteix el millor que té i ho posa tot al servei d’aquells misteriosos visitants. I roman en una actitud de servei i obertura. Quan fem això, quan acollim Déu en la nostra vida, la vida es transforma, hi ha novetat, hi ha fruits... Déu fa miracles i transforma la realitat segons els seus designis.

Es així que avui escoltem en l’Evangeli el magnífic diàleg d’amistat del Senyor amb Marta i Maria. Quin goig del cor poder fruir de l’amistat del Senyor. És el que hem de conrear sempre. Poder tenir aquesta intimitat i confiança amb Ell. És el que dona sentit a la nostra vida cristiana. Per això el Senyor diu que Maria ha elegit la part millor, i no li serà pas presa.

L’activitat de Marta és important. El Senyor no la infravalora i li parla amb molta delicadesa. La reflexió que li fa indica que té una bona amistat amb ella i la coneix profundament. El missatge que li dona va dedicat a totes les generacions que vindran després. Especialment la nostra. Una generació que destaca per anar sempre desbordada de feina i ocupacions, i que està instal·lada en l’estrès. Nosaltres, deixebles del Senyor Jesús, hem de donar un bon testimoni i hem de fer nostres les paraules que adreça a Marta. No podem caure en l’activisme creient que amb aquest ja funcionem i tenim a Déu content. Hem de ser amos de la nostra vida i que aquesta ha d’estar arrelada i connectada amb el Senyor. L’activitat i els servei són importants com ens manifesta el Senyor en altres ocasions però han de néixer d’una vida de comunió amb Déu. És el missatge de la Paraula de Déu que expressem en pregària. Que busqui sempre la teva amistat Senyor, per deixar-me treballar i transformar pel teu amor.

La mirada de Déu no és la nostra

Aquest diumenge, ja amb ple estiu, som cridats, de nou, a fer-nos ferms en escoltar la Paraula de Déu i deixar-nos convertir per aquesta. Cada diumenge  i cada dia, la litúrgia ens ofereix una paraula que és actual, interpeladora i transformadora. Que està molt a prop nostre, és molt realista i ajuda a comprendre el sentit de l’existència present i futura.  No ens allunya de la realitat, sinó que ens disposa a mirar-la amb uns ulls nous, els ulls de Déu. 

Avui respon a la pregunta molt clara i precisa, sobre què hem de fer per obtenir la vida eterna. I el Senyor mateix ens crida a discernir-la en les Sagrades Escriptures: què hi trobes en la Llei? Què hi llegeixes?  Cal que llegim i escoltem la Paraula de Déu assíduament i que ens deixem interpel·lar per aquesta. Fruit d’aquesta meditació i recerca, el mestre de la llei respon: Estimar Déu i estimar el proïsme. 

I és llavors, que Jesucrist ens explica la paràbola del Bon Samarità. Amb aquesta, el Senyor ens parla al cor. Ens guia i transforma la nostra mentalitat a la lògica de Déu, que es manifesta en Jesucrist. Així escoltem aquest diumenge un dels relats més profunds i meravellosos que s’han escrit mai: la paràbola del Bon Samarità. És un pou d’aigua viva on trobem molta riquesa espiritual. Entre molts aspectes a comentar, destaco com ens ensenya a adonar-nos que la mirada de Déu no és la nostra. Estem molt lluny del pensament de Déu.  Els que semblaven que estaven a prop de Déu: un sacerdot i un levita, de nou queden lluny. I el que semblava un individu que no comptava per a res i estava a prop del mal, segons la societat del temps, és el que es mereix finalment l’aprovació del mestre de la llei.  Ens ensenya que el camí de Déu és el camí de la compassió i del servei.

Fixem-nos en l’evolució que ha fet el mestre de la llei. Ha començat en un to polèmic de disputar amb el Senyor. Després ha passat a un to reservat i defensiu; i finalment estableix bona relació amb Jesús. Ja està totalment d’acord amb ell. El Senyor ha sabut fer-se l’altre del mestre de la llei. L’ha ajudat i l’ha canviat. És Déu que a través de la seva Paraula ens converteix i ens fa capaços de fer el camí de l’evangeli. En aquest cas, de sentir-nos pobres i humils com el  samarità i que posen en pràctica la Paraula de Déu. Estem tots cridats a fer el mateix. Dirigir-nos a Déu amb les nostres necessitats i patiments, escoltant i pregant amb la seva Paraula. Però fem-ho amb humilitat. Cal deixar-nos guiar i orientar, cercant els veritables camins de la vida, els camins de Déu.

Demanem, aquest diumenge que escoltem la Paraula de Déu amb tot el cor i pensament per deixar-nos treballar i estimar pel Senyor que ens ensenya els camins de vida i salvació, que no oblidem que són camins de compassió i servei.

La Paraula de Déu com a camí sinodal

Comencem el mes de Juliol amb unes lectures clarament sinodals. Ens conviden a viure el camí que fem junts amb el Senyor. Precisament en aquest temps sinodal que el Papa Francesc ens ha convocat.

Primer, Isaïes ens parla de la Ciutat Santa, la Jerusalem celestial. Aquesta és símbol i profecia de l’Església de Déu. I per a nosaltres és la crida a viure la comunió amb Déu. A vegades o sovint, ens costa veure aquest comunió en la nostra Església actual i de sempre, però el profeta ens parla de com Déu obra a través d’ella i ens fa arribar el seus dons. Per nosaltres presència i acció de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, és la que fa viure ja l’acompliment de la profecia d’Isaïes, encara que no del tot. Queda força camí per fer. Avui donem gràcies per la nostra pertinença a l’Església que és com la mare que ens dona consol i esperança, per a fer possible viure la comunió amb Déu.

Després Sant Pau, ens convida a la participació. Aquesta passa per adonar-nos que la nostra glòria i el nostre sentit de viure és la creu de Nostre Senyor Jesucrist. És l'únic criteri que hem de seguir, seguir la creu. És la porta que hem de travessar per a ser creats de nou. És entrar en la novetat de vida en Jesucrist. És la crida a la participació. Deixar-nos transformar al passar per la creu que ens porta a la resurrecció. Això és l’Eucaristia, en la qual no som espectadors sinó agents actius que s’ofereixen i participen de l’ofrena del Crist en la creu, amb tota la vida. L’Eucaristia configura la vida de l’Església i tota la vida cristiana.

L’evangeli ens crida a la missió. El setanta dos és un numero que representa tots els deixebles i tots ells són enviats. No té sentit ser cristià sinó és per a la missió. I és una missió amb dues característiques importants: l’esperança i la llibertat.

Esperança manifesta en la pregària: “Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los”. Aquesta pregària està plena de confiança i determinació. Manifesta que hi ha molt a recollir. La collita és abundant, el que falta són mans. La feina ja està feta només cal anar a buscar els fruits. Per tant, ens ha d’omplir d’esperança en l’acció que Déu fa i que nosaltres només som col·laboradors d’una empresa que l’èxit final està més que assegurat.

I llibertat, perquè no depenem dels resultats ni de l’èxit, com el refús que podem trobar. Cridats a fer allò pel que hem estat creats i enviats. Viure i comunicar l’amor de Déu en Jesucrist, sense esperar res a canvi, del món, sinó comptar amb l’acompanyament del nostre Senyor. L’alegria és estar i anar amb el Senyor per sempre.

En conclusió, la Paraula de Déu d’aquest diumenge ens dona els tres eixos del camí sinodal que el papa Francesc ens convida a recórrer: comunió en Església, participació a través de la creu i missió amb esperança i llibertat. Que aprofundim el camí sinodal que com a cristians hem de viure.

Diumenge XIII de Durant l'any

Solemnitat del Corpus Christi

Diumenge de la Santíssima Trinitat

Diumenge de Pentacosta

Diumenge de l'Ascensió del Senyor

Diumenge Sisè de Pasqua

Diuemnge Cinquè de Pasqua

Diumenge Quart de Pasqua

Diumenge Segon de Pasqua