2019-07-26

El centre del món


del llibre ENCICLOPÈDIA DE LA FANTASIA POPULAR CATALANA

Cada poble té el seu Centre del Món: la vida hi creix i es desenvolupa al seu voltant. L’eix del món, o Axis Mundi, és un lloc sagrat de comunicació entre la Terra, el Cel i l’Infern (inferior, de sota terra). El Centre del Món és el punt radial on s’originen totes les direccions: els punts cardinals de la terra, el món subterrani o uterí d’on som nascuts i a la qual tornarem. i la immensitat del cel, que és l’univers dels déus.

Totes les cosmogonies tenen el seu Centre del Món, on hi ha la font de la vida o de l’abundància. És un llombrígol (en grec, un ómphalos) marcat per una pedra dreta, pedra fita o menhir, un obelisc, una llosa, una cova matriu, una font de la qual brollen els quatre rius del Paradís, o el cim d’una muntanya còsmica (el Sinaí, l’Horeb, l’Olimp, Montserrat), o d’una escala còsmica (la de Jacob), on arrela el gran arbre còsmic d’ombra majestuosa que dona flors i fruits i a les branques del qual niuen els ocells. Les direccions són quatre, més el cel i la profunditat de la terra, que fan sis. El set no és cap direcció sinó, com deia Alexandre el Gran, el Nus del Món, que les lliga totes sis.

Aquest Centre és el Paradís Terrenal, perdut per als humans. La humanitat erra sense centre, descentrada, i els místics el cerquen constantment. En aquests centres es dona una concentració còsmica del sagrat, i sol estar guardat per un monstre, un drac o un gegant, en forma de gàrgola, o per un àngel exterminador. Aquestes gàrgoles preserven i guarden el sagrat que conté del seu interior. També els laberints defensen el seu centre.

Moltes construccions humanes reflecteixen aquesta visió del món: la font al bell mig d’un claustre és un paradís terrenal, un espai de transició entre el profà i el sagrat. Moltes mitologies i rondalles s’hi refereixen: l’heroi es posa en camí vers un país llunyà –la fi del món-, una muntanya santa, un foc simbòlic, el jardí de les tres taronges onhi ha un arbre de fruits meravellosos. O la font de la joventut, o un tresor, o l’amor d’una princesa, o la felicitat. Un lloc amè (locus amoenus) o un tabú. O l’aigua de la vida, o la Font Santa o de la Salut...

Cada comunitat té el seu Centre del Món, un lloc geogràfic o simbòlic, una plaça major en la seva forma urbana. O un monument, una tomba, un santuari amb el seu sancta sanctorum. La identitat col·lectiva sovint va lligada a una pàtria, a una llar, un espai del qual hom se n’allunya quan se’n va i s’hi retorna realment o en el desig. Un lloc on hom vol que hi neixin els seus fills o vol ser-hi enterrat. La nostàlgia o enyorança del Paradís i el seu retorn solen confondre’s.

Aquest Centre sol tenir una vinculació amb un heroi mític o que té l’aurèola de sant, o el seu patró local, amb una teofania o una aparició, o la troballa d’una Mare de Déu: un espai sagrat que no s’elegeix sinó que es descobreix i és mostrat per revelació. Sovint és un animal que l’assenyala: allà on s’atura un bou o qualsevol altre animal deixat al seu albir, al voltant del qual s’edifica la ciutat o el santuari. O bé és una imatge que es resisteix a ser moguda del lloc on ha estat trobada. O és un bastó de pelegrí que arrela a terra i brota, com el bàcul de Moisès, la vara de Jessè o la de sant Josep segons un evangeli apòcrif.

Aquest espai se sol termenejar o encerclar, com s’emmurallaven les ciutats antigues, dedicades a un déu. Les romeries anyals de rogatives o de festa major als pedrons o les columnes o creus de terme sòn ritus preservadors o comunidors de calamitats. I els ritus del salpàs... La fundació d’una ciutat delimita el sagrat interior del mundus, que vol dir pur i alhora net; i el profà de l’immundus, que és el no-món, l’impur, on viuen els estranys, estrangers, forasters o immigrants, lluny del seu país natal; dels marginals o perifèrics, que habiten als marges.

L’espai sagrat és sempre orientat, en relació al Sol, que neix a Orient. La creu o cruïlla dels carrers o eixos principals n’assenyala el Centre: s’hi eixampla la plaça, l’àgora o el fòrum, centrat per un pedró. O per una columna (Santa Coloma no era Sancta Columba sinó Sancta Columna o sant Menhir, transformat en una creu de terme.


El Cel, des de les primeres civilitzacions urbanes, també ha estat representat com una Ciutat Santa: Babel, Babilònia, el Temple de Jerusalem, la Nova Jerusalem de l’Apocalipsi... I Roma i la Meca encara són centres sagrats del món, llocs de pelegrinatge (només Sant Jaume de Galícia es troba a la Fi del Món, al Finis Terrae i no al Centre).


També la casa amb el seu llindar distingeix el món de dins i el de fora. I la cambra té el tàlem o el llit amb l’alcova. I la llar de foc amb el seu tió és el centre familiar, amb els seus lars i els seus penats, i els seus avantpassats. I els seus follets. I la xemeneia o obertura central per on s’enfila cel amunt el fum cap a l’Estrella Polar. (Caminus ignis o Camí del Foc, a la Bíblia, al Llibre dels Macabeus. I Kamin ès xemeneia en alemany; i Cheminée és xemeneia en francès –i chémin és camí-; i chimenea en castellà)... Els censos antics es comptaven per focs o fogatges (tenir foc encès). Badalona tenia, l’any 1746, 274 cases o fogatges, que corresponien a uns 2.500 habitants.


CENTRES DEL MÓN

Jerusalem.
Roma.
La Meca.
Sant Jaume de Galícia.
Montserrat, muntanya còsmica.
El Sant Graal.
I també, d’alguna manera, la font de l’antic portal de Canaletes...

REFRANYS I JOCS

“Roda el món i torna al Born”.
El lema Non Plus Ultra d’Hèrcules indicant la fi del món.
El món és un mocador.
Joc dels Quatre Cantons. del Parxís...
Els fèndits de jugar a la xarranca, a bales, a pinyols, a baldufes...

LITERATURA

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí...
(Konstandinos Kavafis)

Has dit: Me n’aniré en una altra terra,
me n’aniré en una altra mar...
Uns nous indrets no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat. on tu vagis anirà.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs...
(Konstandinos Kavafis)

Allà on hi ha Ataülf hi ha la Gòtia,
i la Gòtia és el centre de la terra.
(Àngel Guimerà, a Gal·la Placídia)

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
(Verdaguer)

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió)

...

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu que honestament
comences a saber que no ets ningú

...

Parent de Badalona o d’Istanbul,
no et donaré el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns
posant-te ben cordats els pantalons.

(Salvador Espriu, I beg your pardon)