del llibre ENCICLOPÈDIA DE LA FANTASIA POPULAR CATALANA
Cada poble té el seu Centre del Món: la vida hi creix i es desenvolupa al seu voltant. L’eix del món, o Axis Mundi, és un lloc sagrat de comunicació entre la Terra, el Cel i l’Infern (inferior, de sota terra). El Centre del Món és el punt radial on s’originen totes les direccions: els punts cardinals de la terra, el món subterrani o uterí d’on som nascuts i a la qual tornarem. i la immensitat del cel, que és l’univers dels déus.
Totes
les cosmogonies tenen el seu Centre del Món, on hi ha la font de
la vida o de l’abundància. És un llombrígol (en grec, un ómphalos) marcat per una pedra dreta, pedra fita o menhir, un obelisc,
una llosa, una cova matriu, una font de la qual brollen els quatre rius del
Paradís, o el cim d’una muntanya còsmica (el Sinaí, l’Horeb, l’Olimp,
Montserrat), o d’una escala còsmica (la de Jacob), on arrela el gran arbre
còsmic d’ombra majestuosa que dona flors i fruits i a les branques del qual
niuen els ocells. Les direccions són quatre, més el cel i la profunditat de la
terra, que fan sis. El set no és cap direcció sinó, com deia Alexandre el Gran,
el Nus del Món, que les lliga totes sis.
Aquest
Centre és el Paradís Terrenal, perdut per als humans. La
humanitat erra sense centre, descentrada, i els místics el cerquen
constantment. En aquests centres es dona una concentració còsmica del sagrat, i
sol estar guardat per un monstre, un drac o un gegant, en forma de gàrgola, o
per un àngel exterminador. Aquestes gàrgoles preserven i guarden el sagrat que
conté del seu interior. També els laberints defensen el seu centre.
Moltes
construccions humanes reflecteixen aquesta visió del món: la
font al bell mig d’un claustre és un paradís terrenal, un espai de transició
entre el profà i el sagrat. Moltes mitologies i rondalles s’hi refereixen:
l’heroi es posa en camí vers un país llunyà –la fi del món-, una muntanya
santa, un foc simbòlic, el jardí de les tres taronges onhi ha un arbre de
fruits meravellosos. O la font de la joventut, o un tresor, o l’amor d’una
princesa, o la felicitat. Un lloc amè (locus
amoenus) o un tabú. O l’aigua de la vida, o la Font Santa o de la Salut...
Cada
comunitat té el seu Centre del Món, un lloc geogràfic o simbòlic, una plaça
major en la seva forma urbana.
O un monument, una tomba, un santuari amb el seu sancta sanctorum. La identitat col·lectiva sovint va lligada a una
pàtria, a una llar, un espai del qual hom se n’allunya quan se’n va i s’hi
retorna realment o en el desig. Un lloc on hom vol que hi neixin els seus fills
o vol ser-hi enterrat. La nostàlgia o enyorança del Paradís i el seu retorn
solen confondre’s.
Aquest
Centre sol tenir una vinculació amb un heroi mític o que
té l’aurèola de sant, o el seu patró local, amb una teofania o una aparició, o
la troballa d’una Mare de Déu: un espai sagrat que no s’elegeix sinó que es
descobreix i és mostrat per revelació. Sovint és un animal que l’assenyala:
allà on s’atura un bou o qualsevol altre animal deixat al seu albir, al voltant
del qual s’edifica la ciutat o el santuari. O bé és una imatge que es resisteix
a ser moguda del lloc on ha estat trobada. O és un bastó de pelegrí que arrela
a terra i brota, com el bàcul de Moisès, la vara de Jessè o la de sant Josep
segons un evangeli apòcrif.
Aquest
espai se sol termenejar o encerclar, com s’emmurallaven les ciutats antigues,
dedicades a un déu. Les romeries anyals de rogatives o de festa
major als pedrons o les columnes o creus de terme sòn ritus preservadors o
comunidors de calamitats. I els ritus del salpàs... La fundació d’una ciutat
delimita el sagrat interior del mundus,
que vol dir pur i alhora net; i el profà de l’immundus, que és el no-món, l’impur, on viuen els estranys, estrangers,
forasters o immigrants, lluny del seu país natal; dels marginals o perifèrics,
que habiten als marges.
L’espai
sagrat és sempre orientat, en
relació al Sol, que neix a Orient. La creu o cruïlla dels carrers o eixos
principals n’assenyala el Centre: s’hi eixampla la plaça, l’àgora o el fòrum,
centrat per un pedró. O per una columna (Santa Coloma no era Sancta Columba sinó Sancta Columna o sant Menhir, transformat en una creu de terme.
El Cel, des de les primeres civilitzacions urbanes, també ha estat representat com una Ciutat Santa: Babel, Babilònia, el Temple de Jerusalem, la Nova Jerusalem de l’Apocalipsi... I Roma i la Meca encara són centres sagrats del món, llocs de pelegrinatge (només Sant Jaume de Galícia es troba a la Fi del Món, al Finis Terrae i no al Centre).
També
la casa amb el seu llindar distingeix el món de dins i el de fora.
I la cambra té el tàlem o el llit
amb l’alcova. I la llar de foc amb
el seu tió és el centre familiar, amb els seus lars i els seus penats, i els
seus avantpassats. I els seus follets. I
la xemeneia o obertura central per on s’enfila cel amunt el fum cap a
l’Estrella Polar. (Caminus ignis o
Camí del Foc, a la Bíblia, al Llibre dels Macabeus. I Kamin ès xemeneia en alemany; i Cheminée
és xemeneia en francès –i chémin és camí-; i chimenea en castellà)... Els censos antics es comptaven per focs o
fogatges (tenir foc encès). Badalona tenia, l’any 1746, 274 cases o fogatges,
que corresponien a uns 2.500 habitants.
CENTRES
DEL MÓN
Jerusalem.
Roma.
La
Meca.
Sant
Jaume de Galícia.
Montserrat,
muntanya còsmica.
El
Sant Graal.
I
també, d’alguna manera, la font de l’antic portal de Canaletes...
REFRANYS
I JOCS
“Roda
el món i torna al Born”.
El
lema Non Plus Ultra d’Hèrcules
indicant la fi del món.
El món
és un mocador.
Joc
dels Quatre Cantons. del Parxís...
Els
fèndits de jugar a la xarranca, a bales, a pinyols, a baldufes...
LITERATURA
Sempre
tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has
d’arribar-hi, és el teu destí...
(Konstandinos Kavafis)
Has
dit: Me n’aniré en una altra terra,
me
n’aniré en una altra mar...
Uns nous indrets no els trobaràs,
no
trobaràs, no, unes altres mars.
La
ciutat. on tu vagis anirà.
Sempre
serà en aquesta ciutat que arribaràs...
(Konstandinos Kavafis)
Allà
on hi ha Ataülf hi ha la Gòtia,
i la
Gòtia és el centre de la terra.
(Àngel Guimerà, a Gal·la Placídia)
Dolça
Catalunya,
pàtria
del meu cor,
quan
de tu s’allunya
d’enyorança
es mor.
(Verdaguer)
Quan
el centre del món
no ets
ben bé tu
(per
més que en tinguis la il·lusió)
...
Quan
el centre del món
queda
tan lluny
de tu
que honestament
comences
a saber que no ets ningú
...
Parent
de Badalona o d’Istanbul,
no et
donaré el més petit consol:
et volaran
un dia qualsevol.
Però
entretant evita alguns transtorns
posant-te
ben cordats els pantalons.
(Salvador Espriu, I beg your pardon)