2022-07-09

La mirada de Déu no és la nostra

Aquest diumenge, ja amb ple estiu, som cridats, de nou, a fer-nos ferms en escoltar la Paraula de Déu i deixar-nos convertir per aquesta. Cada diumenge  i cada dia, la litúrgia ens ofereix una paraula que és actual, interpeladora i transformadora. Que està molt a prop nostre, és molt realista i ajuda a comprendre el sentit de l’existència present i futura.  No ens allunya de la realitat, sinó que ens disposa a mirar-la amb uns ulls nous, els ulls de Déu. 

Avui respon a la pregunta molt clara i precisa, sobre què hem de fer per obtenir la vida eterna. I el Senyor mateix ens crida a discernir-la en les Sagrades Escriptures: què hi trobes en la Llei? Què hi llegeixes?  Cal que llegim i escoltem la Paraula de Déu assíduament i que ens deixem interpel·lar per aquesta. Fruit d’aquesta meditació i recerca, el mestre de la llei respon: Estimar Déu i estimar el proïsme. 

I és llavors, que Jesucrist ens explica la paràbola del Bon Samarità. Amb aquesta, el Senyor ens parla al cor. Ens guia i transforma la nostra mentalitat a la lògica de Déu, que es manifesta en Jesucrist. Així escoltem aquest diumenge un dels relats més profunds i meravellosos que s’han escrit mai: la paràbola del Bon Samarità. És un pou d’aigua viva on trobem molta riquesa espiritual. Entre molts aspectes a comentar, destaco com ens ensenya a adonar-nos que la mirada de Déu no és la nostra. Estem molt lluny del pensament de Déu.  Els que semblaven que estaven a prop de Déu: un sacerdot i un levita, de nou queden lluny. I el que semblava un individu que no comptava per a res i estava a prop del mal, segons la societat del temps, és el que es mereix finalment l’aprovació del mestre de la llei.  Ens ensenya que el camí de Déu és el camí de la compassió i del servei.

Fixem-nos en l’evolució que ha fet el mestre de la llei. Ha començat en un to polèmic de disputar amb el Senyor. Després ha passat a un to reservat i defensiu; i finalment estableix bona relació amb Jesús. Ja està totalment d’acord amb ell. El Senyor ha sabut fer-se l’altre del mestre de la llei. L’ha ajudat i l’ha canviat. És Déu que a través de la seva Paraula ens converteix i ens fa capaços de fer el camí de l’evangeli. En aquest cas, de sentir-nos pobres i humils com el  samarità i que posen en pràctica la Paraula de Déu. Estem tots cridats a fer el mateix. Dirigir-nos a Déu amb les nostres necessitats i patiments, escoltant i pregant amb la seva Paraula. Però fem-ho amb humilitat. Cal deixar-nos guiar i orientar, cercant els veritables camins de la vida, els camins de Déu.

Demanem, aquest diumenge que escoltem la Paraula de Déu amb tot el cor i pensament per deixar-nos treballar i estimar pel Senyor que ens ensenya els camins de vida i salvació, que no oblidem que són camins de compassió i servei.


2022-07-03

La Paraula de Déu com a camí sinodal

Comencem el mes de Juliol amb unes lectures clarament sinodals. Ens conviden a viure el camí que fem junts amb el Senyor. Precisament en aquest temps sinodal que el Papa Francesc ens ha convocat.

Primer, Isaïes ens parla de la Ciutat Santa, la Jerusalem celestial. Aquesta és símbol i profecia de l’Església de Déu. I per a nosaltres és la crida a viure la comunió amb Déu. A vegades o sovint, ens costa veure aquest comunió en la nostra Església actual i de sempre, però el profeta ens parla de com Déu obra a través d’ella i ens fa arribar el seus dons. Per nosaltres presència i acció de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, és la que fa viure ja l’acompliment de la profecia d’Isaïes, encara que no del tot. Queda força camí per fer. Avui donem gràcies per la nostra pertinença a l’Església que és com la mare que ens dona consol i esperança, per a fer possible viure la comunió amb Déu.

Després Sant Pau, ens convida a la participació. Aquesta passa per adonar-nos que la nostra glòria i el nostre sentit de viure és la creu de Nostre Senyor Jesucrist. És l'únic criteri que hem de seguir, seguir la creu. És la porta que hem de travessar per a ser creats de nou. És entrar en la novetat de vida en Jesucrist. És la crida a la participació. Deixar-nos transformar al passar per la creu que ens porta a la resurrecció. Això és l’Eucaristia, en la qual no som espectadors sinó agents actius que s’ofereixen i participen de l’ofrena del Crist en la creu, amb tota la vida. L’Eucaristia configura la vida de l’Església i tota la vida cristiana.

L’evangeli ens crida a la missió. El setanta dos és un numero que representa tots els deixebles i tots ells són enviats. No té sentit ser cristià sinó és per a la missió. I és una missió amb dues característiques importants: l’esperança i la llibertat.

Esperança manifesta en la pregària: “Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los”. Aquesta pregària està plena de confiança i determinació. Manifesta que hi ha molt a recollir. La collita és abundant, el que falta són mans. La feina ja està feta només cal anar a buscar els fruits. Per tant, ens ha d’omplir d’esperança en l’acció que Déu fa i que nosaltres només som col·laboradors d’una empresa que l’èxit final està més que assegurat.

I llibertat, perquè no depenem dels resultats ni de l’èxit, com el refús que podem trobar. Cridats a fer allò pel que hem estat creats i enviats. Viure i comunicar l’amor de Déu en Jesucrist, sense esperar res a canvi, del món, sinó comptar amb l’acompanyament del nostre Senyor. L’alegria és estar i anar amb el Senyor per sempre.

En conclusió, la Paraula de Déu d’aquest diumenge ens dona els tres eixos del camí sinodal que el papa Francesc ens convida a recórrer: comunió en Església, participació a través de la creu i missió amb esperança i llibertat. Que aprofundim el camí sinodal que com a cristians hem de viure.

2022-06-07