2019-09-08

Poble de Déu, setembre



  • Santa Clara, 50 anys al cor del barri de Morera
  • Entrevista a Cristina Pruneda, insertora laboral de Càritas diocesana de Barcelona
  • Inici de curs a l’arxiprestat amb canvis
  • Opina sobre el butlletí «Poble de Déu»
  • Agenda

Benvolguts i benvolgudes,


Us faig arribar el Poble de Déu de setembre en enllaços a Dropbox o bé a Issuu i en pdf adjunt.


Podeu enviar-lo a les vostres llistes de correu electrònic i també podeu imprimir-lo per posar a disposició d'aquelles persones que no disposen d'email.


En aquest enllaç podeu consultar tots els números publicats.


Joan Andreu Parra
Arxiprestat Badalona Nord, Montgat i Tiana / Comunicació
M. 602 653 946

2019-08-02

Glosses d'un pelegrinatge a Terra Santa (14)


Glossa (14) Tres vegades sis milions 

Els jueus, dispersos pel món, formen un únic poble i es diu que són divuit milions, repartits en tres grups de sis: sis milions resideixen a Eretz Israel, sis milions viuen a la Diàspora i sis milions foren victimitzats a l'Holocaust (Xoà). Un record col·lectiu, malgrat que “no veiem les nostres senyeres, ja no ens queda cap profeta, i ningú de nosaltres no sap quant durarà” 

Establerts al centre de la ruta entre Orient i Occident, Israel visqué èpoques d'inestabilitat, obligats a fugides a la recerca de seguretat o fins i tot de supervivència. Des de l'antigor es documenten comunitats jueves establertes pel Mediterrani, on seguiren funcionant com a poble conservant les creences i tradicions. A Etiòpia ('falaixes') i Iemen ('sabeus') es desenvolupen dues importants comunitats hebrees i a les terres a l'est de Palestina hi quedaren instal·lats grups dels exiliats a Nínive i Babilònia. “Junt els rius de Babilònia ens asseiem i ploràvem d'enyorança de Sió”. 

Després de la destrucció del Segon Temple i l'expulsió, la majoria de jueus marxaren cap a l'oest, fins a Sefarad, on es consolidà la branca sefardita, estesa per tota la Mediterrània. Al segle VIII, a l'est de l'estepa russa, el poble khàzar viu la darrera experiència d'estat jueu i d'allà sorgeix la branca asquenazita, que fins i tot mantindria el jiddisch com a llengua pròpia. 

A les darreries del segle XIX Leon Pinsker escriu: 'No necessitem una terra santa, sinó una terra pròpia, a la que aportarem el més sant que tenim: la idea de Déu i la Bíblia'. S'inicia l'Aliyyà (el retorn) “que aplega els dispersats d'Israel” I la terra promesa rep residents d'arreu del món i als supervivents de la Xoà. Diuen que només un 35% eren religiosos, però tots tenien consciència que formaven part del poble elegit. 

Glosses d'un pelegrinatge a Terra Santa (13)

Glossa (13) L'altre llibre 


La religió jueva, el cristianisme i l'islam formen les conegudes com religions del llibre: centrades en llibres revelats o inspirats per Déu, i per això sagrats i venerats com a tals. La Bíblia hebrea, el Nou Testament i l'Alcorà guien les comunitats de creients: “els pobles van pel camí que els assenyala el seu déu, però nosaltres seguim el camí que ens assenyala el Senyor”. Formen el bloc de les religions monoteistes. 


L'islam és fundacionalment la darrera (any 610 ec) i s'emparenta amb les altres dues des de l'antigor, tenint a Abraham com un dels seus patriarques i amb Ismael, el fill de l'esclava Agar, com a fundadors de la Kaba. Fou l'àngel del Senyor qui havia anunciat a Agar: “et donaré una descendència tan nombrosa que ningú no serà capaç de comptar-la”. I, encara, els mahometans consideren Moisès, David, Elies i Jesús com a profetes. 

A Terra Santa es troben les tres religions, compartint espais comuns i creences, tot i les friccions històriques, i moltes vegades violentes, que les relacionen. A Palestina les tres religions es troben àmpliament representades. 

L'àngel Gabriel, que apareix a l'Antic i el Nou Testament, segons la tradició islàmica fou qui dictà l'Alcorà a Mahoma i també fou qui una nit el va portar de La Meca a Jerusalem. Durant molts anys, els musulmans dirigien les pregàries de cara la ciutat, fins que ho van canviar per orientar-se a La Meca. Amb tot, els creients en Al·là tenen Jerusalem com una de les seves tres ciutats santes i la Cúpula de la Roca i la mesquita al-Aqsa com a referents. I pensen que el darrer ascens al cel es farà des de Jerusalem. 

Els drusos són àrabs escindits de l'islam que conserven petites comunitats a Palestina, on totalitzen uns 75.000 fidels, molt lligats a Síria i Líban, on hi ha grups més nombrosos.

2019-07-26

Glosses d'un pelegrinatge a Terra Santa (12)

Glossa (12) Un home anomenat Jesús

Feia dos segles que els profetes no parlaven i les legions romanes imposaven la força de l'Imperi. Es parlava de la fi dels temps i pseudoprofetes predicaven la catàstrofe. Homes savis es retiraven al desert o a les coves de les muntanyes a fer penitència i a la riba del Jordà algú exclamà amb contundència: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”, batejant i fent bones les paraules d'Isaïes: “És la veu d'un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes”. 

En aquest context emergeix la figura de Jesús, un personatge profètic en terres de Galilea. Però “qui és aquest home?”. Nascut en una família d'artesans de llengua aramea, gent pietosa i senzilla, en un món rural, entre camperols i pescadors. Una societat humil, lluny del món poderós i il·lustrat dels saduceus. I a Tabghe, prop de Tiberíades, Jesús exposa el programa contingut al Sermó de la Muntanya, l'anunci de la Bona Nova. “Puja en una muntanya ben alta, tu que portes bones noves a Sió; alça ben forta la veu, tu que portes bones noves a Jerusalem”. 

Seguit per un grup de deixebles, Jesús predica per pobles i viles, trepitja el món rural i les ciutats mitjanes, crida a la conversió de costums i a un judaisme més autèntic. “Que en són de bells, per les muntanyes, els peus del missatger de bones noves, que anuncia la pau i la felicitat, que anuncia la salvació...” Finalment, arriba a Jerusalem “perquè es complís allò que anunciaren els profetes”. 



Els Evangelis donen raó del Jesús històric i del seu missatge redemptor. Alguns historiadors avalen la seva existència. El viatge a Palestina reviu la geografia d'una crònica excepcional i porta als espais des d'on s'intentà revivar el judaisme i es posaren les primeres pedres per estendre a tot el món un nou paradigma.

El centre del món


del llibre ENCICLOPÈDIA DE LA FANTASIA POPULAR CATALANA

Cada poble té el seu Centre del Món: la vida hi creix i es desenvolupa al seu voltant. L’eix del món, o Axis Mundi, és un lloc sagrat de comunicació entre la Terra, el Cel i l’Infern (inferior, de sota terra). El Centre del Món és el punt radial on s’originen totes les direccions: els punts cardinals de la terra, el món subterrani o uterí d’on som nascuts i a la qual tornarem. i la immensitat del cel, que és l’univers dels déus.

Totes les cosmogonies tenen el seu Centre del Món, on hi ha la font de la vida o de l’abundància. És un llombrígol (en grec, un ómphalos) marcat per una pedra dreta, pedra fita o menhir, un obelisc, una llosa, una cova matriu, una font de la qual brollen els quatre rius del Paradís, o el cim d’una muntanya còsmica (el Sinaí, l’Horeb, l’Olimp, Montserrat), o d’una escala còsmica (la de Jacob), on arrela el gran arbre còsmic d’ombra majestuosa que dona flors i fruits i a les branques del qual niuen els ocells. Les direccions són quatre, més el cel i la profunditat de la terra, que fan sis. El set no és cap direcció sinó, com deia Alexandre el Gran, el Nus del Món, que les lliga totes sis.

Aquest Centre és el Paradís Terrenal, perdut per als humans. La humanitat erra sense centre, descentrada, i els místics el cerquen constantment. En aquests centres es dona una concentració còsmica del sagrat, i sol estar guardat per un monstre, un drac o un gegant, en forma de gàrgola, o per un àngel exterminador. Aquestes gàrgoles preserven i guarden el sagrat que conté del seu interior. També els laberints defensen el seu centre.

Moltes construccions humanes reflecteixen aquesta visió del món: la font al bell mig d’un claustre és un paradís terrenal, un espai de transició entre el profà i el sagrat. Moltes mitologies i rondalles s’hi refereixen: l’heroi es posa en camí vers un país llunyà –la fi del món-, una muntanya santa, un foc simbòlic, el jardí de les tres taronges onhi ha un arbre de fruits meravellosos. O la font de la joventut, o un tresor, o l’amor d’una princesa, o la felicitat. Un lloc amè (locus amoenus) o un tabú. O l’aigua de la vida, o la Font Santa o de la Salut...

Cada comunitat té el seu Centre del Món, un lloc geogràfic o simbòlic, una plaça major en la seva forma urbana. O un monument, una tomba, un santuari amb el seu sancta sanctorum. La identitat col·lectiva sovint va lligada a una pàtria, a una llar, un espai del qual hom se n’allunya quan se’n va i s’hi retorna realment o en el desig. Un lloc on hom vol que hi neixin els seus fills o vol ser-hi enterrat. La nostàlgia o enyorança del Paradís i el seu retorn solen confondre’s.

Aquest Centre sol tenir una vinculació amb un heroi mític o que té l’aurèola de sant, o el seu patró local, amb una teofania o una aparició, o la troballa d’una Mare de Déu: un espai sagrat que no s’elegeix sinó que es descobreix i és mostrat per revelació. Sovint és un animal que l’assenyala: allà on s’atura un bou o qualsevol altre animal deixat al seu albir, al voltant del qual s’edifica la ciutat o el santuari. O bé és una imatge que es resisteix a ser moguda del lloc on ha estat trobada. O és un bastó de pelegrí que arrela a terra i brota, com el bàcul de Moisès, la vara de Jessè o la de sant Josep segons un evangeli apòcrif.

Aquest espai se sol termenejar o encerclar, com s’emmurallaven les ciutats antigues, dedicades a un déu. Les romeries anyals de rogatives o de festa major als pedrons o les columnes o creus de terme sòn ritus preservadors o comunidors de calamitats. I els ritus del salpàs... La fundació d’una ciutat delimita el sagrat interior del mundus, que vol dir pur i alhora net; i el profà de l’immundus, que és el no-món, l’impur, on viuen els estranys, estrangers, forasters o immigrants, lluny del seu país natal; dels marginals o perifèrics, que habiten als marges.

L’espai sagrat és sempre orientat, en relació al Sol, que neix a Orient. La creu o cruïlla dels carrers o eixos principals n’assenyala el Centre: s’hi eixampla la plaça, l’àgora o el fòrum, centrat per un pedró. O per una columna (Santa Coloma no era Sancta Columba sinó Sancta Columna o sant Menhir, transformat en una creu de terme.


El Cel, des de les primeres civilitzacions urbanes, també ha estat representat com una Ciutat Santa: Babel, Babilònia, el Temple de Jerusalem, la Nova Jerusalem de l’Apocalipsi... I Roma i la Meca encara són centres sagrats del món, llocs de pelegrinatge (només Sant Jaume de Galícia es troba a la Fi del Món, al Finis Terrae i no al Centre).


També la casa amb el seu llindar distingeix el món de dins i el de fora. I la cambra té el tàlem o el llit amb l’alcova. I la llar de foc amb el seu tió és el centre familiar, amb els seus lars i els seus penats, i els seus avantpassats. I els seus follets. I la xemeneia o obertura central per on s’enfila cel amunt el fum cap a l’Estrella Polar. (Caminus ignis o Camí del Foc, a la Bíblia, al Llibre dels Macabeus. I Kamin ès xemeneia en alemany; i Cheminée és xemeneia en francès –i chémin és camí-; i chimenea en castellà)... Els censos antics es comptaven per focs o fogatges (tenir foc encès). Badalona tenia, l’any 1746, 274 cases o fogatges, que corresponien a uns 2.500 habitants.


CENTRES DEL MÓN

Jerusalem.
Roma.
La Meca.
Sant Jaume de Galícia.
Montserrat, muntanya còsmica.
El Sant Graal.
I també, d’alguna manera, la font de l’antic portal de Canaletes...

REFRANYS I JOCS

“Roda el món i torna al Born”.
El lema Non Plus Ultra d’Hèrcules indicant la fi del món.
El món és un mocador.
Joc dels Quatre Cantons. del Parxís...
Els fèndits de jugar a la xarranca, a bales, a pinyols, a baldufes...

LITERATURA

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí...
(Konstandinos Kavafis)

Has dit: Me n’aniré en una altra terra,
me n’aniré en una altra mar...
Uns nous indrets no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat. on tu vagis anirà.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs...
(Konstandinos Kavafis)

Allà on hi ha Ataülf hi ha la Gòtia,
i la Gòtia és el centre de la terra.
(Àngel Guimerà, a Gal·la Placídia)

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
(Verdaguer)

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió)

...

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu que honestament
comences a saber que no ets ningú

...

Parent de Badalona o d’Istanbul,
no et donaré el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns
posant-te ben cordats els pantalons.

(Salvador Espriu, I beg your pardon)


2019-07-19

Glosses d'un pelegrinatge a Terra Santa (11)

Glossa (11) El Temple i la sinagoga

Sota la volta estelada, els pobles nòmades invocaven els déus. El poble hebreu féu un pas més, “un sol Déu, una sola terra”, i abraçà Jahvè i el monoteisme. Apareix l'altar com a lloc de celebracions, per fer ofrenes i sacrificis, o com a estructura commemorativa: “Aixecà un altar en aquell indret i va invocar-hi Déu com a Senyor”.

Les tribus es feren grans i s'inventaren les ciutats. S'establiren centres per les ofrenes, petites i senzilles edificacions, i les celebracions es feien a l'aire lliure. “Van construir l'altar del Déu d'Israel, per poder oferir-hi holocaustos tal com prescriu la Llei de Moisès”. El Tabernacle aixoplugava l'Arca de l'Aliança, que sorgeix en el relat de la conquesta de Jericó. Segons la tradició contenia les Taules del Sinaí, la vara d'Aaron i un bol de mannà. Una Arca perduda que ha generat moltes llegendes.

Els hebreus recordaven la magnificència dels temples de Mesopotàmia i Egipte i per això “Salomó va emprendre la construcció del Temple del Senyor” (950 aec), que inicià l'època del Primer Temple, un dels grans moments de la història israelita, amb el temple com a centre religiós. Destruït per Nabucodonosor (587 aec), a la tornada de l'exili babilònic Zorobabel va aixecar el Segon Temple (515 aec), al lloc on existí el primer. Era el símbol nacionalista i el sentiment d'independència. Fou arrasat definitivament per Tito l'any 70 ec.

Procedents de la diàspora d'Alexandria (segle III aec), les 'cases d'oració' es consolidaren com a llocs de trobada per la pregària, la formació i l'assemblea. Són les sinagogues. Allà els rabins orienten la vida del poble. “El dissabte van entrar a la sinagoga i s'assegueren. Acabada la lectura de la Llei, el cap de la sinagoga els digué: germans, si voleu adreçar una exhortació, podeu parlar”. La vida de la sinagoga reflexa la de la comunitat.

[Consultar totes les glosses]

2019-07-05

Poble de Déu, juliol i agost



  • Sortida arxiprestal d’inici de curs a L’Arboç
  • Enquesta sobre la publicació arxiprestal «Poble de Déu»
  • Primera edició del Capvespre de les Religions a Badalona
  • Les relacions Cuba-Catalunya a Sant Jeroni de la Murtra
  • In memoriam Mn. Andreu Pascual i P. Agustí Miarnau
  • Agenda

Benvolguts i benvolgudes,



Us faig arribar el Poble de Déu de juliol i agost en enllaços a Dropbox o bé a Issuu i en pdf adjunt.


Podeu enviar-lo a les vostres llistes de correu electrònic i també podeu imprimir-lo per posar a disposició d'aquelles persones que no disposen d'email.


En aquest enllaç podeu consultar tots els números publicats.


Joan Andreu Parra
Arxiprestat Badalona Nord, Montgat i Tiana / Comunicació
M. 602 653 946